Innovar: un diàleg amb la tradició

El passat 1 de juny, en Jaume Cela ens va acompanyar en una nova trobada de La Finestra. A continuació podeu llegir la transcripció de la seva ponència. Sempre és un plaer poder aprendre dels grans mestres!

Escoles en transformació

És evident que, actualment, moltes escoles estan en plena transformació, però cal pensar profundament cap on va aquesta transformació.

Que la vida és canvi, és un tema d’actualitat i una afirmació difícilment discutible: tothom hi està d’acord. Però en aquest moment el canvi en la nostra societat es defineix per una novetat, que és l’acceleració. Vivim en una societat sobre-accelerada, amb uns canvis tan ràpids que provoquen un cert vertigen. Si heu llegit Zygmund Bauman i altres sociòlegs europeus que s’han dedicat a estudiar aquest tema, haureu vist que hi ha una gran consciència d’aquesta acceleració i tot, també la innovació, està sotmès a aquesta idea.

A mi m’agrada, però, posar-me a l’altre costat de la línia i crec que és veritat que la vida és canvi, però també és continuïtat, tradició, i que el canvi d’avui serà tradició demà. M’imagino la conversa entre els filòsofs Heràclit i Parmènides. L’un deia que tot canvia: el riu que veiem no és mai el mateix. L’altre deia sí, és veritat, però alguna cosa es deu mantenir de forma contínua perquè el percebem com el mateix riu.

Hi ha tres verbs amb un mateix contingut semàntic, que tenen aquestes definicions, segons el diccionari:

1. Innovar: introduir quelcom de nou en alguna cosa.
2. Renovar: fer de nou una cosa o reemplaçar-la per una altra de nova. No és el mateix, però totes dues paraules comparteixen una idea.
3. Renovellar, verb en desús, que vaig trobar remenant paraules per casualitat: donar nou vigor a alguna cosa. I crec que sovint a les escoles més que renovar o innovar el que fem és renovellar.

En el paradigma del canvi, si no aclarim cap on volem adreçar la innovació, la renovació o la renovellació, no hi trobarem el sentit. Cal saber per què volem innovar, què volem innovar, cap on volem adreçar la innovació. Si no fem aquest debat, defensar la innovació per la innovació, no té contingut.

Un altre verb, en el que volia centrar bona part de l’estona que compartiré amb vosaltres, és el verb mantenir. Perquè l’educació ha d’estar en canvi constant, en innovació constant, però hi ha elements que cal mantenir per tal que l’acció educativa sigui realment una acció educativa, per molt innovada, renovada o renovellada que sigui. No es pot passar de treballar amb llibres de text directament a projectes, per exemple. Es necessita un temps de reflexió i d’entrenament.

L’Editorial l’Aula ha fet darrerament una publicació on diu que la innovació és afrontar les situacions problemàtiques de manera creativa, amb la finalitat de trobar les solucions més satisfactòries. Un procés d’innovació, doncs, està relacionat amb el què, el quan, l’on, i sobretot amb el perquè s’aprèn i, per tant cal que ens centrem en les necessitats que tenen infants i joves en cada moment. En el fons, la innovació, si no va acompanyada d’una recerca de sentit, no en té cap, de sentit. No s’entén.

La UNESCO diu que totes les criatures han de gaudir d’un aprenentatge rellevant i amb significat, que els permeti desenvolupar capacitats que expandeixin les seves possibilitats per tenir una vida amb sentit i dignitat en la societat del coneixement. És una definició molt interessant que, si es té en compte, influirà en els propòsits de l’educació.

Hi ha una polèmica que em sembla curiós que encara existeixi, que diu que els mestres d’infantil i primària eduquen i els de secundària instrueixen. Un professor diu: el propòsit és que aprenguin matemàtiques. I un altre: el propòsit és que aprenguin a ser persones. I en realitat han d’aprendre totes dues coses, perquè els continguts formen part de l’educació.

Alguns periodistes m’han preguntat si estic d’acord en que els nois i noies facin deures. Jo els responc que depèn. I en treballar amb llibres de text? També depèn. S’ha de treballar sempre per projectes? Depèn. Perquè les tècniques d’aprenentatge, si ens creiem el que diu la neurociència, que tots aprenem de manera diferent en contextos significatius i en contextos socials, hem d’entendre que hi ha infants que de vegades necessiten fer un quadernet, i que això no ha de provocar-nos urticària. Tota una classe fonamentada en quadernets seria espantós, i tota una classe fonamentada en formes més lliures d’aprenentatge, podria fer que alguns infants o joves es perdessin, perquè no és el que necessiten. I si defenses la classe magistral, et diuen clàssic. No s’ha de defensar com a única manera de fer, sinó com una manera més. Una classe magistral de segons qui, aporta molt.

A la comissió del Consell Escolar de Catalunya de la qual formo part, estem acabant d’analitzar l’ordre que regula l’avaluació a secundària. Els mestres de primària ja esteu fent el programa Esfera, introduint tot el relatiu a les competències. I sovint estem tan arrossegats per la immediatesa que oblidem què vol dir i per què serveix avaluar, els sistemes d’avaluació i l’organització dels centres.

Quan li pregunto al meu net de 10 anys què ha fet a classe, diu: classe?, jo estic en un ambient. A mi em fa pensar en allò dels racons a parvulari i en l’anècdota d’una mare que es va anar a queixar perquè la seva filla deia que la mestra sempre la tenia al racó. Què has fet avui, li preguntava: he estat al racó de mates…

Actualment molts centres es plantegen fer grans canvis en els espais. Fa pocs dies vaig visitar els jesuïtes del meu barri i a més d’haver remodelat les aules, han canviat també els horaris i l’organització.

Per mi és essencial el debat sobre les pràctiques d’aprenentatge, els sistemes d’avaluació i l’organització dels centres i realment existeix aquest debat, així com un assaig de diverses formes molt interessants. Aquí a Castelldefels, per exemple, hi ha algunes escoles adherides al projecte Escola Nova 21. I n’hi ha també a molts pobles i ciutats, i de tots tipus: privades, públiques, concertades… I algunes es qualifiquen a si mateixes com a innovadores.

Marc ètic

Feta la consideració sobre el valor i la importància de la innovació, em voldria situar en el que per mi és essencial: crec que tots estarem d’acord a dir que la feina dels mestres s’inscriu en un marc ètic, i l’ètica és la resposta que donem quan una persona ens interpel·la, demana el nostre ajut. És diferent de la moral, que jo qualificaria com un codi de normes que més o menys seguim. Hi ha qui diu que el nazisme és una moral…

Quan un nen o una nena, de forma explícita o implícita ens diu m’ajudes?, els que som educadors, pares, mestres o regidors d’educació, mobilitzem el que som, les nostres competències i els nostres sabers, per donar resposta a aquesta demanda. Una resposta que sempre serà insuficient, que no sabrem si és encertada o no, però que hem de donar.

Per mi, el verb acollir ha d’aparèixer sempre en l’acció educativa. Pares, mestres, regidors, han d’acollir sense condicions. I en el cas dels mestres no podem dir mai com que tu no respons al perfil que jo espero, no tens cabuda a la meva classe. En la nostra educació de vegades encara funciona el sistema de Procust, un personatge grec que tenia una fonda. Quan l’hoste dormia, ell entrava l’habitació i si els peus li sortien del llit, els tallava i si no arribaven al final del llit, els estirava les cames. A l’escola tradicional hem fet això: tenim un parell o tres de models de llit i si el nen o la nena s’adapta, magnífic, però si no s’adapta, és un problema: cridem el psicòleg, renyem… segreguem, marginem, seleccionem i, de vegades fins i tot insultem.

Hi ha tres verbs imprescindibles en educació:

• Acollir. Sense condicions: cada criatura és una peça única que nosaltres, mestres, hem d’acceptar amb la seva singularitat i adaptar-nos tant com sigui possible a allò que necessita. I l’hem d’acollir per acompanyar-la en el procés de descobriment del món, com feia el pedagog grec, que era l’esclau encarregat d’acompanyar el nen a l’àgora, qui se’n feia càrrec, i mentre feia aquest acompanyament li mostrava el món: hi podia veure una dona alletant una criatura a la plaça, un home fent l’exercici de la democràcia parlant, però també podia passar per davant d’un mercat d’esclaus. Ens toca, doncs, mostrar-ho tot: el que és de color de rosa i el que no ho és tant.

El darrer número de Perspectiva Escolar, la revista de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, parla del dol. Fins fa uns quants anys, la mort no es tractava a l’escola. Temps enrere no es tractaven a l’escola ni la mort ni el sexe, però aquest darrer es va anant obrint camí. Famílies i escoles tenien el llibre que deien que era la introducció al sexe per a infants Pol·len vol estimar, però només parlava de la reproducció. Faltava tota la dimensió afectiva. Els més grans recordem Frederic Boix fent cursos a les Escoles d’Estiu, i tractant el sexe d’una manera més global. El tractament de la mort, del dolor a l’escola, encara té molt camp per córrer.

Actualment hi ha també un debat a alguns centres sobre si s’ha de parlar o no de les bombes que esclaten al món o dels nens que arriben en pasteres o dles que moren ofegats. Jo crec que qualsevol experiència humana ha de ser una experiència escolar. No podem fer com el professor de El club dels poetes morts que els fa estripar una poesia que no interessa… A l’escola li ha d’interessar tot.

• Acompanyar. Acció d’una gran dificultat pels que ens dediquem a educar: a quina distància la persona que ha d’educar, tant si és mestre com pare o mare s’ha de posar de cada infant i jove? Perquè no tots necessiten l’adult a la mateixa distància. Amb el mateix gest, n’hi ha que se senten envaïts i d’altres que no en tenen prou. El nostre ofici té molt a veure amb l’art, i això ho resolen més els artistes que els científics. Ho resol més la intuïció del mestre i dels pares que no pas les recerques que es pugin fer. Joan Carles Mèlich, al seu llibre La lectura com a pregària hi té una frase que diu: l’important no és ser, sinó ser-hi. No discutir l’essència del ser pare o mestre, simplement ser-hi, perquè ens diguin el que sigui, encara que no ens agradi o perquè no ens diguin res. És un llibre que recomano. En Joan Carles, que escriu llibres molt interessants, sempre diu que ha après més llegint ficció que no pas llegint els grans filòsofs.
• Mostrar el món, tal com és. I mostrar interès per tots els nens i joves, també per aquells que no tenen interès, és bàsic per viure en una societat amb plenitud de drets. Jo he treballat 26 anys a l’escola del campus de la Universitat Autònoma, on els alumnes hi entraven als 3 anys i en sortien per anar a la universitat, sovint allà al costat. Tinc la sort que he anat trobant a molts pel campus i he intentat que m’expliquessin què és el que valoren dels mestres, Doncs bé, hi ha dues coses que surten sempre: el que més valoren és que el mestre els escolti. Hem de fer una escolta clarivident, que vagi més enllà del significat de les paraules: ha de ser una escolta ètica, que manifesti als nois i als infants que el meu temps és un temps per tu, per poder-te ajudar. L’altra actitud que la majoria valoren del mestre, és que confiï en ells. Si l’acció educativa no es basa en aquests elements, no funcionarà.

Aviat sortirà un llibre d’entrevistes que mestres de la presó model de Barcelona han fet als presos. Són un relat de vida i quan parlen dels mestres que han tingut, en negatiu o en positiu, l’escolta i la confiança han estat clau, i sobretot

la confiança. Si un pres de 40 anys amb experiència de vida duríssima es troba allà amb mestres que confien en ell, se li obre un nou món.

La Neus Sanmartí deia en una ententrevista fa poc, que si un mestre creu que un dels seus alumnes no pot aprendre, no pot ser mestre; ha de canviar d’ofici. I hem sentit de vegades nois i noies que diuen: aquest mestre creu que no puc aprendre res. Aquest és el pitjor servei que li podem fer a una criatura, que sempre hauria de saber que el mestre és allà per ajudar-la.

Com que venim d’una cultura que resumeix, crec que podríem sintetitzar tots els verbs en un altre, el més important: Estimar. Els que ens dediquem a l’educació hem de demostrar que estimem els nostres alumnes a tots, encara que sempre n’hi haurà algun al que ens és impossible estimar. Quan passa això, hem de fer veure que l’estimem. Oi que no ens interessa gaire si el Richard Gere i la Debra Winger, s’estimaven fora dels moments en què filmaven la pel·lícula Oficial i Caballero? És més, un actor company seu explicava que quan no rodaven se les tenien bastant, que no s’entenien gaire… Però l’escena en què Richard Gere la va a buscar i se l’emporta, és una de les escenes d’amor més culminants de la història del cine. I és això: ser professional de vegades exigeix una certa teatralització, també en el cas del mestre, perquè tot infant i jove necessita estar convençut que els mestres –i els pares- l’estimen, que ell o ella els interessa. Això sí: les manifestacions d’afecte són molt diferents en una escola d’adults que en una de parvulari, però han de ser a tot arreu, perquè cada vegada sabem més que tot el que és emocional, sensorial, tot el que circula per l’eix de les emocions, és fonamental, com deia Maria Montessori.

Per tant, la innovació hauria de plantejar-se a través d’aquests elements: què innovem per acollir millor, què innovem per acompanyar millor, què innovem per mostrar millor el món, què innovem per escoltar millor, què innovem per confiar més en els alumnes.

Objectius de l’educació

A l’educació tenim tres objectius:

1. Col·laborar a formar persones que arribin a ser el més sàvies possible, que vol dir interessades pel món, gent que es plantegin preguntes, que trobin respostes. Així és com interpreto la saviesa, no com a cúmul de coneixements, sinó com a qüestionament dels interrogants del món i d’un mateix.
2. La bondat, encara que hi hagi gent que davant d’aquest concepte arrufa el nas i t’acusa de fer un discurs naïf, ingenu. En el llibre 5 meditacions sobre la bellesa, de François Cheng, un xinès que viu a França, diu: Cal vigilar a no identificar la bondat amb sentiments ingenus que no tenen a veure amb l’exigència de justícia, de dignitat, de generositat, de responsabilitat, de l’evasió d’una passió espiritual, que són la veritable essència de la bondat. És una exigència molt forta. Ens interessa gent bona, perquè en el món que tenim o bé hi ha gent que té cura de l’altre, que es planteja en el seu disseny de vida que no viu sol, o estem abocant el món a la catàstrofe. Aquesta cita de Cheng la recollia el Bru Rovira en un article al diari. Val a dir que Bru Rovira és dels pocs periodistes que parla de totes les guerres, de coses del món que ningú sap que passen.
3. Crear un marc de felicitat. Aquest objectiu jo l’identifico amb els amants de Casablanca: sempre ens quedarà París. El record de París farà que puguem afrontar el present, carregat de problemes, a través del record de l’època escolar, que ajudarà a tirar endavant.

El currículum

L’escola és l’única institució que té un currículum, entre les grans institucions que eduquen. No en tenen ni la família, ni el lleure, ni els mitjans de comunicació social, ni les noves tecnologies… En aquest moment no s’ha fet mai un debat ampli i seriós sobre què ha de ser el currículum bàsic en el tram obligatori. El currículum escolar normalment el fan especialistes, que són molt savis. Si preguntes a un d’aquests especialistes què ha de saber de matemàtiques un noi o una noia de 16 anys, et dirà: tot. El de llengua també et dirà tot… I així tenim els currículums de secundària obligatòria que, tot i que són molt millors que els anteriors, estan sobrecarregats. I hi ha una cosa molt curiosa: es dediquen moltes hores a l’anàlisi de diferents textos, però els nois i les noies surten de l’escola sense haver vist mai un rebut de l’electricitat, que caldria analitzar en el camp de la comprensió lectora, atès que és una document que tot ciutadà del nostre país un dia o altre haurà de consultar. I que consti que no m’apunto a la moda de l’educació econòmica, però un currículum obligatori hauria de tenir com a objectiu que tots els nois i les noies arribin a desenvolupar totes les capacitats, sí, però també cal assegurar un currículum bàsic, que ens permeti viure en una societat complexa com la que tenim.

Ho va intentar Cèsar Coll, catedràtic a Barcelona, constituint un grup de treball i, al costat dels experts dels grups de reflexió, hi integrava gent del carrer. Jo mateix hi vaig col·laborar i vaig entrevistar el quiosquer de la cantonada de casa, preguntant-li què li semblava que haurien d’aprendre els joves de 16 anys. Es va demostrar que no té res a veure el que diu la gent ‘normal’ amb el que diuen els experts. El currículum d’educació obligatòria hauria de sortir d’un debat molt més ampli, més de tothom.

Un currículum rellevant, que ajudi a donar sentit al món, ha de cavalcar entre el concepte d’autonomia i ajudar a formar persones capaces de dissenyar el seu projecte de vida, tenint en compte la presència de l’altre. Per tant, que conreï l’autonomia i la responsabilitat, que són dos elements que haurien d’anar sempre junts, i donar resposta a tres preguntes:

1. Què hem d’ensenyar que ajudi a viure i a qüestionar un món tan complex com l’actual?
2. Com el currículum pot ajudar a prendre partit contra la injustícia social?
3. Com el currículum pot fer una escola inclusiva en una societat inclusiva, que vol dir renunciar a l’exclusió? Des de l’escola s’està fent un gran esforç en el tema de la inclusió i després trobem que els nois i noies que s’han intentat educar de manera inclusiva, van a una discoteca i no els deixen entrar perquè tenen la síndrome de down, o van a un hotel i la direcció els fa anar a esmorzar abans de les 8 perquè no es molestin els clients. Un hotel que fa això, s’ha de tancar. L’educació o és inclusiva o li falta alguna cosa que no pot faltar. La societat també ho ha de ser. També hi ha mestres que no volen nens amb problemes, amb l’excusa que obstaculitzen el progrés dels altres…

Es típic als instituts analitzar quants alumnes arriben a la selectivitat, i quina nota treuen. La pregunta que no es fa és quants s’han quedat pel camí. I una altra pregunta que els pares no fan és quants fan treball voluntari: de monitoratge, en centres per ajudar a fer deures… És important que es valori que els infants i joves, cadascú a la seva mida, sàpiguen que en el concepte d’autonomia hi entra la responsabilitat i que ells poden fer coses pels altres.

La veritat és que estem millor que deu anys enrere perquè cada vegada més instituts es plantegen noves maners de fer, però els canvis són i han de ser molt lents i reflexionats. I cal aprofitar l’autonomia de cada centre, que és prou gran i no s’exerceix del tot.

La convivència, les novetats…

L’escola és un temps i un espai per la convivència. Avui mateix he estat a la classe d’una escola de Vic on hi havia nens de molts llocs del món, perquè Vic és una societat molt barrejada. Es comencen a trobar que molts autòctons marxen de les escoles on hi ha molts nens d’altres llocs. En aquesta, només hi havia un nen la família del qual és d’aquí. Els altres nens eren nascuts aquí, però les famílies no.

En innovar una escola cal fer els esforços necessaris perquè sigui un espai i un temps on s’assagin formes de convivència, amb un currículum militant on es parli dels problemes del món. A totes les escoles s’hauria de treballar, per exemple, què pot passar si EEUU abandona els acords de París. No per tirar pedres al Trump, sinó perquè un món que s’ha compromès amb el medi ambient és molt diferent que si aquest compromís no existeix. I això cal conèixer-ho i prendre posició davant el problema.

A l’escola no l’han d’espantar els conflictes, perquè l’aula és un espai de conflictes. És bo que n’hi hagi, sempre que el mestre els entomi i els gestioni. Cal parlar-ne. Actualment tenim nens a les aules que saben 4 o 5 llengües, per exemple els del nord d’Àfrica, que parlen amazic, àrab, francès… amb dèficits, però tenen contacte amb 4 o 5 llengües, i això és impressionant. Els d’aquí només parlen català, castellà i una mica d’anglès. Segurament aquesta situació pot comportar conflictes. Cal saber aprofitar aquesta riquesa. Convertir aquesta riquesa en una oportunitat, compartir-la.

El currículum ha de tractar també tots els aspectes relacionats amb la salut i amb l’esport. La nostra societat va pel camí de ser cada vegada més consumista i cal que el consum es faci amb criteri. Una societat que cada vegada té més tecnologia (no dic nova tecnologia perquè això només ho diem els grans. No hi ha cap nen que digui ‘nova tecnologia’). L’interessant de les

tecnologies no és tant discutir què en fem, sinó què fa la tecnologia amb nosaltres i de quina manera està canviant la nostra mirada sobre el món. Com a exemple, ens podem preguntar què faria Freinet si entrés en una aula i trobés 15 ordinadors; com es plantejaria la correspondència escolar, la llengua, l’entrada de la vida a l’escola, etc. Com canviaria la seva mirada sobre el món. Perquè les tecnologies, ens agradi o no, la canvien. El telèfon mòbil, per exemple, ens fa estar en present constant i perpetu. Sempre hi som. Feu la prova: truqueu algú pel mòbil i pregunteu pel propietari del mòbil. Que hi ha en Joan? I el titular, que és ell mateix, es desconcerta. Al fix,això no passa. I és que l’eix del temps i l’espai està canviant i no sabem on ens portarà. On va portar l’aparició del llibre? a un descrèdit de la memòria, a una caiguda de l’oralitat, i a una cosa molt perillosa: a algú que estava en un racó, i llegia fora del control de l’adult.

Un autor parlava de les pors de les tecnologies, perquè no es pot negar que de por, en tenim. Deia que ens imaginéssim que en la història de la humanitat el llibre hagués aparegut després dels ordinadors. De sobte, l’adolescent que actua amb 4 pantalles obertes, abandona aquesta pràctica i se’n va a un racó amb una cosa que es diu llibre. Estaríem molt espantats. Cal intentar defugir el discurs tecnològic actual i intentar que les tecnologies ens ajudin, perquè les tenim aquí i ens poden ajudar. No és qüestió de llençar els ordinadors per la finestra, ni de cremar els telers com feien abans de la revolució industrial. No és tenir por que els robots ens substitueixin, perquè si pensem que els robots ens poden substituir com a mestres, és que mereixem ser substituïts per robots, que són més barats.

No sabem què passarà d’aquí a 50 anys, ni sabem que passarà d’aquí a poc temps: tot canvia i costa molt encertar, per exemple, qui guanyarà les eleccions Tanta gent que estudia què passarà, qui guanyarà… Tot canvia i ningú no encerta cap on. Davant d’aquesta gran incertesa, sabem, però què necessiten infants i joves: que ens esforcem per donar resposta a aquestes necessitats en el present, i a través d’aquesta resposta, puguem projectar el futur com a utopia i el passat com a memòria.

Sovint es parla de la innovació com si s’acabés de descobrir. Doncs bé, està inventada de fa molts anys i cal anar-la actualitzant. El treball per projectes, per exemple, té molta relació amb el mètode Decroly, de començaments del segle XX, tot i que, lògicament, no és ben igual, i el concepte d’educació com a pràctica de llibertat, té la mateixa base que allò que feia Paulo Freire, en la mateixa època.

Es parli del que es parli, i sobretot en temes d’innovació, cal treballar per fer realitat les invariants de Célestin Freinet, a començaments del segle XX també, i on encara no hem arribat: Tot individu vol tenir èxit. El fracàs és inhibidor, destructor de la motivació i de l’entusiasme. I ara, nosaltres estem acceptant el que en diem fracàs escolar d’un 15% de la població de 16 anys, i els ho diem! Imaginem-nos què és això per la persona que als 16 anys sap que la societat li ha dit: tu ets un fracàs escolar.

Ara es presenta la nova edició del llibre ‘Carta a una mestra’ de l’escola de Barbiana. Pels de la meva generació va ser central. Seria l’únic llibre que jo faria obligatori per tothom. Una de les coses que remarca, és que l’escola sovint és una institució que si fos un hospital faria fora els malalts i es quedaria els sans. En aquesta petita escola de poble, van demanar als nens com voldrien que funcionés.

I van dir: “Perquè el somni de la igualtat no es quedi en un vell somni, us proposo 3 reformes:

1. No suspendre. A la comissió on estic del Consell Escolar l’altre dia els deia: estem fent tota aquesta feina de com qualificar, però realment hem fet el debat de què vol dir ensenyament obligatori, i suspendre? No és una incongruència que els joves arribin als 16 anys, acabant l’escolaritat obligatòria i se’ls suspengui? Alguna cosa estem fent malament.
2. Als que semblen talossos, i de talossos ho som tots en algun aspecte, fer-los escola a temps ple. Fixeu-vos que diuen semblen, no són.Ara comencem a tenir escola a temps ple: les escoles de segona oportunitat, els centres que acullen infants a la sortida de l’escola perquè no hi ha ningú a casa i no els poden ajudar, l’experiència que fan alguns components de La Finestra a l’hort de l’institut… Cal crear expectatives per aquests alumnes. No els hem d’abandonar mai.
3. Als ganduls, cal motivar-los. Tenen dret que la persona que educa els escolti i confiï en ells.

I aquests mateixos alumnes feien una crítica ferotge no només a l’escola tradicional sinó també a totes les innovacions que no tinguessin en compte les reformes que proposaven.

No n’hi a prou a donar-nos unes normes. Si les reformes que ens proposem, en el camp que sigui, no estan il·luminades per aquests tres focus, no arribarem a aconseguir una escola per tothom.

Ara es parla d’economia-emprenedoria, com alguna cosa que tots han de conèixer. És atur encobert? També es parla d’excel·lència. Aquestes paraules les hem de definir. Per mi excel·lència és una cosa molt antiga i el seu significat no és altre que aconseguir que cada infant i jove desenvolupi al màxim les seves capacitats, que no sempre seran les mateixes. Les excel·lències, doncs, són diferents.